foxnice, Author at Vianda.cat

Recepta: el pop del Bar Manolo

recepta pop bar manolo

Us presentem la primera recepta: el pop del Bar Manolo! No us perdeu el vídeo en què la Merche, la propietària d’aquest bar de Poble-sec que poc té a veure amb els locals de moda del barri, ens explica com prepara una de les seves especialitats: el pop a la gallega.

Quin és per vosaltres el vostre pop a la gallega preferit?

 

Restaurant Complex Congost, a Manresa

Desconeixíem la diversitat gastronòmica de Manresa i, per això, vam fer-ne una cerca ràpida a Google. Hi vam trobar el restaurant Complex Congost, que semblava molt recomanable. El porta un noi jove, en Cristian, amb l’ajuda de la seva mare al servei. El menú de cap de setmana (15,9€ beguda no inclosa) ens va semblar molt correcte, sobretot els segons plats i les postres. Un inconvenient: la ubicació del local, prop del pavelló de bàsquet, força lluny. A més, difícil de trobar amb el gps (us hem posat una ubicació propera al final).

Del menú, els primers potser eren el que menys destacaven. Vam escollir el carpaccio de vedella amb parmesà.
restaurant complex congost

El duet de coques tradicionals, amb salmó fumat i pernil (de qualitat). Un pèl massa gruixuda la coca.

restaurant complex congost

Els segons s’emportaven el premi: la tonyina vermella amb contrastos. Bestials els tacos de tonyina i molt originals les salses que els acompanyaven: ceps, mango i soja.

restaurant complex congost
Saltejat de calamarcets, llagostins i alls tendres. Un bon estofadet amb la quantitat justa de suc.

restaurant complex congost
De postres, la tatin de pinya passava xuclant.
restaurant complex congost
I el gelat casolà de mandarina, molt refrescant.

restaurant complex congost

El restaurant Complex Congost de Manresa és un bon lloc qualitat-preu. En Cristian s’hauria de plantejar buscar un local més adequat per una cuina que no mereix cap mena de menyspreu.

Fotografies: Roger Lleixà

Menú de migdia del Mano Rota

Sempre que es parla molt bé d’un lloc nou, ens sorgeixen dubtes de si realment valdrà tant la pena o no. Per això, en aquest cas vam escollir el menú de migdia del Mano Rota per comprovar, sense deixar-nos-hi el jornal, si realment complia les expectatives o no. El resultat del tast, si hem de ser sincers, bo però sense gaires sorpreses. Potser, precisament, perquè era el ménu de migdia?

En primer lloc, vam trucar per reservar per a les 15:15h d’un divendres i ens van dir que era massa tard. Ens va sobtar una mica perquè els restaurants que ofereixen menú de migdia estan habituats a aquests horaris donat que molta gent plega a les 15h de treballar avui en dia. Insistint, van acabar cedint.

Un cop allà, cal dir que el servei ens va atendre bé. Hi havia dos plats de primer i dos de segon per escollir, i, curiosament, unes úniques postres. Hi entrava la beguda i el pa (de la fleca Serra, tir assegurat) i tot plegat costava 18 euros.

Una crema de verdures amb ou poché. Ens va agradar el contrast de textures entre la crema, més aviat consistent, i l’ou líquid.

Menú migdia Mano Rota

En canvi, el tàrtar de salmó ens va semblar fat i sense gràcia.

Menú de migdia Mano Rota

Els 10 punts se’ls va emportar la galta de vedella amb bolets per la melositat de la carn, els bolets de primera qualitat i la potència de la salsa, ben concentrada.

 

Menú de migdia Mano Rota

En canvi, la tonyina un pèl massa cuita per al nostre gust.

Menú de migdia Mano Rota

De postres, la mousse de xocolata i avellana va resultar un bon arrodoniment.

Manú de migdia Mano Rota
La conclusió és que es tracta d’una opció més de menú de migdia, això sí, de qualitat. Com ho podria ser la del Mirador del Palau que darrerament hem ressenyat.

Un dels xefs ens va convidar a anar un dia a la barra que tenen i provar un dels seus menús degustació. Un nou concepte, això de menjar a la barra, ens va dir. Potser s’haurà de provar per deixar-nos sorprendre de veritat i confirmar que el Mano Rota mereix que en cantin tant les excel·lències en blogs i perfils socials.

 

Fotografies: Roger Lleixà

Restaurant Mirador del Palau de la Música

Restaurant Mirador del Palau de la Música

Coneixíem la cuina d’en Marc Joli (famós per haver participat al programa Top Chef) per la Taverna Cal Músic, a Figueres. Ens agrada la seva manera d’actualitzar, per dir-ho així, la cuina tradicional catalana que incorpora en la seva carta de plats i tapes. Per això, en saber que ara també és responsable de la cuina del Restaurant Mirador del Palau de la Música, vam afanyar-nos a anar-hi.

D’entrada cal dir que el preu del menú de migdia és una mica més car que el de Figueres: 14,5€ sense beguda. És a dir, amb copa de vi, acaba sortint per 18€. Suposem que la ubicació del restaurant justifica el preu. De totes maneres, la qualitat dels seus plats, potser d’una cuina més moderna en aquest cas, continua sent excel·lent i això, evidentment, també es paga, i encara més a la capital.

L’amanida tèbia de bolets (imatge superior) duia figues i formatge de cabra i manxego. El toc cruixent l’aportava la fruita seca saltejada. Ingredients de temporada per a una amanida amb gràcia.

Tomata i burrata de qualitat constituïen el condiment d’uns espaguetis molt suculents.

Restaurant Mirador del Palau de la Música

L’arròs melós amb escalivada i anxoves era exquisit. L’arròs, cuit per fora i cru per dins, ideal. D’escalivada, se’n trobava –de vegades, en restaurants de menú, costa trobar els condiments del plat, suposem que per estalviar diners– i d’anxoves, n’hi havia tres filets, suficient. Melós però no caldós, perfecte.

Restaurant Mirador del Palau de la Música

Pel que fa al parmentier de marisc –no fa falta dir-ho en aquest cas– era realment de marisc i no pas de succedanis com sol passar. En Joli ho té clar: els bons ingredients fan la bona cuina i això ens agrada molt als Vianda 🙂

Restaurant Mirador del Palau de la Música

De postres, trufes. Com a amants de la xocolata negra que ens declarem, ens hi mancava un punt d’intensitat però, en canvi, un 10 en textura. I el crumble de la passió amb xocolata blanca, gens carregós.

Restaurant Mirador del Palau de la Música

Restaurant Mirador del Palau de la Música

Es confirma, doncs, que a “can Joli” sempre val la pena menjar-hi. Si ens fixem en la relació qualitat-preu del menú, el Restaurant Mirador del Palau de la Música és un bon lloc per dinar-hi un dia laborable. Més tenint en compte la zona en què es troba, plena de locals, sovint surrealistes, pensats només per a estrangers.

Fotografies: Roger Lleixà

Spoonik, showcooking a casa d’un xef

Spoonik

Una experiència que mai no ens pensàvem que viuríem a Barcelona: sopar a casa d’un xef. Aquest és el regal sorpresa que ens va caure del cel el cap de setmana passat. Es diu Spoonik, un projecte de showcooking ideat per dos xefs joves a Barcelona.

Teníem poca informació prèvia sobre com aniria tot plegat. Ens havien citat a una casa de la plaça Lesseps a quarts de 10. Poc a poc van començar a aparèixer els que serien els nostres companys de taula: gent autòctona i força estrangers. Al cap d’uns quants minuts, el xef colombià Jon Giraldo i el mexicà Jaime Lieberman ens van obrir la porta del pati de la casa del primer, on ens van fer seure per prendre un còctel de cava mentre ens explicaven que, seguidament, entraríem a dins per començar a gaudir de l’experiència.

A l’interior, un xalet de la plaça Lesseps reconvertit en loft i amb una cuina espectacular on 8 o 10 professionals preparaven els plats que degustaríem. Van ser cap a 12 plats d’un menú degustació que vam poder maridar amb sucs, vins o caves. Nosaltres vam triar el de vins (tots blancs) i el de caves. El sommelier ens va anar explicant una per una totes les begudes i els cambrers, molt atents, no van deixar que la copa quedés buida en cap moment. També Giraldo i Lieberman anaven passant taula per taula per comentar cada plat fet a base de la cuina dels seus països d’origen mesclada amb la cuina catalana. Sobre la taula, pa de l’empresa del Maresme Tricticum, que elabora aquest producte per a l’alta gastronomia. Una delícia. A més, també teníem oli Mestral de Cambrils per xucar-lo.

Spoonik

Observeu les fotos, que parlen per si soles, i que són la millor manera d’explicar aquesta vivència que podríem anomenar sensorial més que simplement gastronòmica.

Per començar ens van portar uns entrants: una pizza efímera amb gust de margarita que es desfeia a la boca només de posar-l’hi; el semiesfèric de foie, iogurt i maracuià; i el ceviche vegà.

Spoonik

Spoonik

Panucho (truita de blat de moro de Mèxic), crema de blat de moro i arepa farcida de carn.

Spoonik

Tomate no tomate: tomata amb farigola, amb rebujito, amb pernil i alfàbrega i la de salmorejo, que explotava a la boca. Un dels plats més sorprenents.

Spoonik

Guisat de pistatxos i pèsols

Spoonik

La seva particular escalivada: sardina, ceba caramelitzada amb panela, esferificació d’escalivada i el suc de la samfaina. Per acompanyar, un panet d’huitlacoche (un paràsit comestible de blat de moro).

Spoonik

Arengada fumada, meló en amaretto i llet d’ametlla. Anava acompanyat d’un got d’orxata.

Spoonik

Ou a baixa temperatura amb cruixent d’arròs i tomata.

Spoonik

Foie amb chayote, espuma de ceba caramelitzada i pebrot liofilitzat.

Spoonik

I abans de les postres, uns formatges acompanyats de melmelada de tomata i codonyat.

Spoonik

Iogurt en diferents textures. Giraldo és el propietari de la iogurteria Wondays a plaça Lesseps, que es caracteritza per oferir producte 100% natural i no pas en pols com en alguns establiments d’aquest tipus que han sorgit en massa darrerament.

Spoonik

Dolç de llet de iuca, crema de plàtan, infusió de cafè.

Spoonik

Finalment, petit fours: pastís de llimona, gominola de remolatxa, núvol de Redbull i pa de pessic de xocolata.

Spoonik

Va haver-hi una petita sorpresa cap al final del sopar (potser més pensada per als turistes), quan una cantant va aparèixer a l’altell de la casa i va cantar òpera.

En qualsevol cas, com dèiem, una experiència per als sentits, més enllà de la simple acció de menjar, d’aquelles que valen la pena viure almenys un cop. Un equip de professionals d’alt nivell, tant als fogons com al servei.

Spoonik tanca d’aquí a uns dies però ben aviat obriran un restaurant a la part alta de Barcelona, al carrer Bertran. Si les butxaques ho permeten, intentarem poder anar-hi! 🙂

 

Fotografies: Roger Lleixà

Restaurant El Ventall

Restaurant El Ventall

L’altre dia vam dinar al Restaurant El Ventall de Blanes. Segurament és la primera vegada que ens presentem a un restaurant desitjant que arribi l’hora de les postres. I és que en aquesta ocasió, sabíem que valdrien la pena. El nostre company Cristian Serra, format professionalment en la matèria, n’és l’encarregat i la veritat és que deixa el llistó ben alt.

El local és una masia antiga reformada que encara conserva tocs decoratius de caràcter rural d’èpoques passades.

Vam escollir el menú de 29,5€. Inclou uns aperitius (amb copa de cava): un xarrup de crema calenta de bolets, molt reconfortant; un tros de salmó fresc i una petita porció de pastís d’escalivada, que van servir per anar preparant l’estómac per al que vindria.

Restaurant El Ventall

De primer, pop a la gallega acompanyat de grans de magrana. Molt ben cuit, tou. Avui en dia, difícil de trobar en molts bars o restaurants on aquest plat és el principal reclam i, en canvi, te’l presenten dur com una sola de sabata. Això sí, potser ens hagués agradat un punt més tebi.

Restaurant El Ventall
Ens va entusiasmar també el contrast de textures de la crema de carbassa amb xips de iuca i ous de guatlla poché, encara que, per al nostre paladar de fans d’aquesta crema, li faltava més gust de carbassa.

Restaurant El Ventall

Menció especial per al tataki de tonyina amb tempura de verdures i salsa teriyaki. De nivell el cruixent de la tempura i de bona qualitat la tonyina. Si es tracta de posar-hi un “però”, diríem que potser era un punt massa cuita. En qualsevol cas, un plat ben aconseguit.

Restaurant El Ventall
Ara sí! L’hora de les postres. En Cristian ens va delectar amb una selecció de les seves creacions. La mousse de castanyes amb cor cruixent de merengue i coulis de toffee, un pastís de xocolata cruixent i mousse de cafè gelada amb núvol de maracuià, i un pastís de llimona i maduixes. Espectaculars totes tres! I si n’hem d’escollir unes, ens quedem amb el pastís de fruites, molt refrescant!

Restaurant El Ventall

El vi del menú, un Conde de Caralt negre, que no va desfigurar l’àpat. El servei molt atent i ràpid, cap queixa.

Desconeixem força aquesta zona de costa que, normalment, tira enrere per la fama de turisme barat que té. El Ventall ha estat una descoberta agradable, un oasi en aquest territori per explorar.

Fotografies: Roger Lleixà

Restaurant japonès The Tatami Room

restaurant japonès The Tatami Room

Hem tornat una altra vegada al restaurant japonès The Tatami Room. Aquest cop, però, amb la peculiaritat que hem adquirit una mica més de bagatge sobre aquesta cuina gràcies al viatge al Japó que hem fet aquest estiu. Vulguis o no, ens hem tornat una mica més primmirats. Teníem ganes de veure si realment notàvem diferències… 🙂

Com el seu nom indica, aquest restaurant té forma de tatami, encara que si es prefereix, es pot seure en taula i cadira tot i que perd tota la gràcia. Tenen un menú de nit per 25 euros: sopa miso, primer, segon i tercer plat, i postres. Beguda a part. L’última vegada que hi havíem anat estava a 19,90€ i vam quedar-ne satisfets. Com que t’obliguen a agafar un menú per persona i érem 4, en vam agafar dos i hi vam afegir un plat de sushi. Amb això vam quedar tips.

La sopa miso era de les bones. Gustosa i calenta al punt perquè les algues encara es mantenien tendres.

Tot seguit, una amanida wakame: algues, brots de soja i brots d’enciam amb una salsa de sèsam. Hi fallava la presentació però era bona. Vam haver de demanar més salsa per acabar de condimentar el plat perquè ens en va faltar.

restaurant japonès The Tatami Room

El tàrtar de salmó, en forma de timbal, portava alvocat i arròs, que vam trobar que sobrava perquè restava frescor al plat.

restaurant japonès The Tatami Room

El millor, sens dubte, va ser el sushi. Al Tatami tenen combinacions peculiars que són un plaer per als sentits. El Nagoya uramaki: de llagostins en tempura i alvocat, envoltat de salmó a la planxa, ceba caramelitzada i maionesa de miso. Originals per la combinació de textures.

restaurant japonès The Tatami Room

L’uramaki de salmó picant: amb alvocat, poc picants, i encenalls de tempura, que hi donaven el toc cruixent.

restaurant japonès The Tatami Room

Els top, però, els del plat complementari que vam demanar: Poble-sec maki. Salmó en tempura farcit de tartar de salmó, salsa teriyaki dolça, ceba i sèsam.

restaurant japonès The Tatami Room

Per últim, salmó teriyaki, acompanyat de verdures (poca presència) i arròs. Hagués estat millor treure l’arròs i afegir-hi alguna altra verdura, tenint en compte que ja ens havíem cruspit el sushi…

restaurant japonès The Tatami Room

Els yakisoba tampoc no ens van sorprendre. Vam trobar-hi a faltar més verdures i el punt de cocció s’havia sobrepassat una mica.

restaurant japonès The Tatami Room

De postres, només hi havia una opció: brownie (una porció petita) amb gelat de vainilla. Potser es podia haver pensat en una proposta més autòctona en aquest cas. Amb tot, ja ens va anar bé perquè no som gaire fans de la pastisseria japonesa, feta a base d’arròs o mongeta vermella principalment.

Així doncs, us recomanem que aneu al Tatami si teniu ganes de tastar sushi diferent en un local ambientat com els autèntics. Per nosaltres són els seus principals reclams.

Fotografies: Roger Lleixà

Cevicheria Lascar 74

Cevicheria Lascar 74

No som experts en cuina peruana però ens encanta el peix i sabem apreciar quan és bo i quan no. Per això l’altre dia ens vam aventurar a anar a la Cevicheria Lascar 74, oberta des de fa poc a Poble-sec.Tenen una carta amb diferents variants dels tres plats peruans més coneguts: ceviche, tiradito i causa. Pots escollir la ració petita o gran.

Vam tastar una versió de cada de mida petita. El tiradito era de gambes amb salsa de taronja sanguínia i ají panca. La presentació del plat ens va semblar molt cuidada. La gamba era de qualitat i la salsa hi casava a la perfecció, sense ser excessivament picant.

Cevicheria Lascar 74

De ceviches vam triar el que ens va recomanar el cambrer (amb castellà d’accent anglòfon): el norteño, de corbina amb coriandre i chicha de jora, una beguda fermentada de blat de moro. El peix no podia estar més ben tallat. Cuit al punt amb l’àcid de la llimona. Fresc gràcies al coriandre. Picant just. Duia boniato, xip de yuca i el típic blat de moro fregit i bullit d’acompanyament. Com que ens va semblar un pecat deixar aquella salsa sobrant al plat, ens la vam menjar amb cullera. El cuiner ens va felicitar i tot per no abandonar el plat abans d’hora!

Cevicheria Lascar 74

Després, la causa morada de salmó. Un plat que no havíem tastat mai enlloc. La causa és una espècie de braç de gitano de patata molt fina condimentat amb ají i altres ingredients. En aquest cas, salmó. La presentació també estava molt treballada i el salmó cru deliciós. Potser no és el plat que va despuntar més però n’esperàvem molt menys i la veritat és que ens va sorprendre.

Cevicheria Lascar 74

Les postres també valien la pena. La carta no és extensa i ens vam decantar per les que duien xocolata: truffel de cacao 100% peruà. Dues boles de xocolata, nous trossejades i goji arrebossades de coco. Fantàstic!

Cevicheria Lascar 74

No ens vam poder estar de tastar els cocktails: un pisco sour Víctor Morris, el clàssic, molt refrescant. També vam triar una leche de tigre, que no és res més que la salsa amb què es fa el ceviche però ells hi afegeixen un toc de pisco (beguda peruana de reïm destil·lat).

Cevicheria Lascar 74Cevicheria Lascar 74

En definitiva, un lloc per tornar. Com a nota negativa, la mala extracció de fums del local i una carta de vins poc extensa (potser fet expressament perquè optis pels seus cocktails). Ah! I una puntualització que no arriba a inconvenient: els plats es fan al moment i per això tarden a servir-los. De fet, a la porta de la cuina ho diu ben clar: ‘sin prisa que estamos trabajando’.

Cevicheria Lascar 74

Tot plegat, i amb dues copes de vi blanc, va sortir per uns 20€ per cap. Val la pena per la qualitat que s’hi dóna. Ja tenim ganes de tornar-hi!!

Fotografies: Roger Lleixà

Restaurant Can Culleretes

Restaurant Can Culleretes

El Restaurant Can Culleretes és dels més tradicionals de Barcelona. De fet, ostenta el títol de primer restaurant més antic de Catalunya (1786) i el segon de l’Estat al llibre dels rècords Guinness. Si bé és un dels must quant a cuina tradicional (així ho havíem llegit), la veritat és que resulta un punt decebedor pel que fa a la qualitat i a l’elaboració dels plats.

Com que era la Diada, tenien menú especial a 18,5€, begudes a part. Vam demanar uns canelons, un pèl massa eixuts i poc cruixents.

Restaurant Can Culleretes

També un arròs a la cassola. El suc, tot i tenir molt de gust de peix, no lligava amb l’arròs, que semblava bullit i afegit a la salsa. L’amanida Culleretes, sense sorpreses.

Restaurant Can Culleretes

Restaurant Can Culleretes

De segon, una vedella molt melosa i ben cuita amb bolets (hagués estat bé trobar-ne uns quants més). A la salsa li mancava un punt picant però això ja és qüestió de gustos.

Restaurant Can Culleretes

El salmó (dos trossos!!) a la planxa era insípid i massa cuit. Sort que portava una mica de maionesa i de salsa de tomata a part per acompanyar. Els calamars a la planxa (veure primera imatge), en canvi, eren ben tous i gustosos però sense gràcia.

Restaurant Can Culleretes

De postres, res a destacar: mousse de maracuià, poc gustosa, flam de la casa…

En definitiva, un altre restaurant de cuina catalana que opta més per la quantitat que per la qualitat i l’elaboració dels seus plats. N’haguéssim pogut pagar 10 o 12 euros però en vam pagar 18,5 més la beguda. Creieu sincerament que costa tant de produir una bona salsa o un bon guisat? Continuarem la nostra cerca de la bona cuina de sempre a preu assequible.

0

Cistella de la compra